Cornises

Res no pot salvar-nos del paraigües,
d'aquesta tirania del paraigües.
Un fa una posa del passeig,
una displicència de les passes
més enllà del setge d'una pluja.

Un surt al carrer
pensant en la cadència d'un passeig
i de sobte descobreix a les teulades
aquesta lletania de la pluja.
No saps què mirar, ni a on anar.
Pots refugiar-te,
deixar que el temps desembarrassi
o que desembarrassin els dits d'una espera:
l'arruga d'una cantonada,
una intermitència del caràcter,
una treva esquiva o algun fre.

El cor es talla en un instant:
depèn de la creu o la positura,
de la llavor antiga d'unes venes
trencades a l'inici d'un hivern.

No sempre hi ha paraigües
ni parades al carrer de paraigües,
però sempre hi ha cornises,
buits que es deixen a l'atzar
d'una vorera en la que allotjar-se.

La vida deixa poc:
potser alguns balcons,
un sortint gris a la façana.